Els 5 desafiaments diaris per a les persones amb mobilitat reduïda

Diàriament, les persones amb mobilitat reduïda (PMR) han de lluitar per viure en una realitat quotidiana plena de barreres d'accessibilitat

En el dia a dia, les persones que tenen mobilitat reduïda per un tipus de discapacitat, es troben amb situacions que trenquen amb la seva normalitat. Als entorns hi falta una adaptació real que tingui en compte les seves necessitats.

Al Diari de la disCapacitat les esmenten, segons testimonis presentats per Rehatrans. A Amputats Sant Jordi, recollim aquestes dades per posar de manifest una informació, que és necessària i que dona veu i força a qui s'ha d'afrontar injustament a situacions d'inaccessibilitat i d'altres complexitats en el seu dia a dia.

A continuació, exposem aquests 5 desafiaments que protagonitzen la quotidianitat de les persones amb mobilitat reduïda: la manca d'entorns accessibles, l'obstaculització pel que fa a l'accés a diversitat de serveis quotidians, l'existència de limitacions en el transport públic i en el privat, la repercussió de tots aquests murs d'inaccessibilitat: l'aïllament social i la gran discriminació que recau en les persones que ho pateixen, a més del requisit d'assistència, depenent de cada cas.

Manca d'entorns accessibles       

Als entorns públics cal més presència de rampes, banys adaptats, ascensors, senyalització en bon estat i coherent, a més de personal d'assistència. Els espais poden ser tant oberts com tancats, per tant, també s'inclouen edificis residencials, comerços, centres comercials, entre d'altres.

Limitació de l'accessibilitat a serveis quotidians        

Els serveis quotidians poden incloure activitats com anar a fer la compra, a la perruqueria o a un centre d'estudis. Per a les persones amb mobilitat reduïda, principalment quan als espais no hi ha una adaptació accessible, poden suposar grans esforços, a causa de les limitacions que se'ls presenten en accedir-hi. 

Transport públic i privat limitat 

En el transport, és inexorable una adaptació a les necessitats físiques o psíquiques dels viatgers. En el cas del transport públic; autobusos, metros, taxis, ambulàncies o avions, s'hauria de disposar de rampes, plataformes, sistemes d'ancoratges per a cadires de rodes, cinturons de seguretat i polsadors adaptats, intèrfons en casos d'emergència, senyalitzacions interiors i exteriors, entre d'altres. Respecte al transport propi, a causa de l'elevat cost econòmic, en molts casos els usuaris han de comptar amb ajuts per a l'adquisició d'aquestes adaptacions.

Com avancen al Diari de la disCapacitat, "en el cas dels taxis, per exemple, el reial decret 1544/2007, indica que el 5% de les llicències de taxi dels municipis han de ser adaptades, però la realitat és que avui dia hi ha moltes localitats no ho compleixen”.

Aïllament social i discriminació  

Malauradament, aquestes limitacions creen que les persones amb mobilitat reduïda s'aïllin, perquè no poden accedir amb facilitat als espais quotidians, de socialització i d'oci. Els llocs han d'estar adaptats amb l’objectiu que convisquem en una normalitat còmoda i no-discriminatòria per a tothom. S’ha d’erradicar la desencertada idea que "les persones amb discapacitat són persones amb poca productivitat".

Requisit d'assistència        

Cada persona amb mobilitat reduïda viu una situació única. En alguns casos cal que hi hagi una assistència i acompanyament permanent per a la persona. El problema és que no totes les persones que ho necessiten hi tenen accés, per una qüestió econòmica.

I, malgrat que, en diversitat de casos, hi ha la presència de la família, cal reforçar la consciència institucional, ja que no sempre els familiars són persones capacitades per oferir aquestes ajudes, ni hi poden invertir el temps que haurien de dedicar-hi.